Colla de provincians

Sembla mentida però encara em deixen estupefacte aquests "mesetaris" (que no ens anomenen a nosaltres llevantins?). De sempre m'ha sembla una enorme bajanada allò de etiquetar a tots els qui no són de la capital com a "de províncies", fet que és una burda còpia del jacobinisme francès, però la gran veritat és que són ells els provincians!

Resulta que ara es compleixen els cent anys de ... un gran monument? una troballa científica? una novel·la universal?, no!, de la Gran Via! Sí home, sí! La Gran Via! Eixa precisament!
Però quina Gran Via?, la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona? la Gran Via de Ferran el Catòlic de València? No home, no! La "Gran Vía"!, Amb accent i en castellà, com Déu mana. La Gran Vía del bar Chicote, eixe bar que tothom coneix i on tothom hi ha anat alguna vegada. La dels (al meu parer inaguantables) musicals, els cinemes i els teatres.

Vaja, com si es tractàs de la cinquena avinguda de Nova York, o de Holliwood, o de Washington. I el tema ha estat present en totes les televisions d'àmbit estatal. Ja ho deia Jordi Pujol, ja, que el seu gran error fou no haver aconseguit que una de les televisions privades s'hi establira a Catalunya, perquè en eixe cas, parlaria des d'una òptica diferent.

Jo, això no ho tinc tan clar, els diners manen i els diners els manegen des de Madrid, però ens hauríem estalviat tant rotllo castís aquests darrers dies.

Per cert, Madrid (la ciutat) forma part d'una regió uniprovincial, és a dir, que per a provincians ells!

Block = Amics de ETA = Terra Lliure

Aquesta és la pintada que es pot trobar a una estació de metro del meu poble, amb aquesta "hortografia" tan pròpia d'eixe grupuscle tan assenyat com és el GAV. Feia mesos que no actualitzava el meu bloc, des de les decebedores eleccions europees, perquè estava una mica horroritzat i desanimat amb el caire dels comentaris que trobava en la resta de blocs, però crec que el que representa la pintada hauria de servir de punt de reflexió.

Bàsicament, l'opinió que es mostrava majoritàriament era que calia convertir el Bloc en una espècie de nova Unió Valenciana. Es deien coses com que s'havia fet sempre cas a la nostra mare, la nació catalana, i no cap al nostre pare (la part aragonesa), o era a l'inrevés? tant se val!. També es comentava que calia ser més demagògic (repetirem la xorrada aquella ridícula de la taronja?) i que no calia fer tant esforç en els temes identitaris sinó en presentar-nos com els únics i autèntics defensors de "lo" valencià.

Potser sóc injust i no totes les veus defensaven eixa postura però sí que ho feien una gran majoria i el cert és que em van desil·lusionar moltíssim. Em seblava que per tal d'aconseguir l'accés a les Corts, ens anàvem a deixar tot el nostre bagatge, les nostres reivindicacions, el nostre tarannà, en resum, la nostra raó de ser.

Jo vaig ser delegat a la meua classe de la universitat del BEA, i aleshores ja hi havia una divisió entre "espanyols" (aquells que volien posar l'èmfasi en les qüestions d'esquerres) i els "fallers" (els que defenien més les qüestions nacionals).
Deixant a banda la denominació pejorativa que tan "carinyosament" es dedicaven els uns als altres, queda prou clar que el nacionalisme valencià, almenys tal com jo l'entenc, sempre ha navegat entre eixes dues aigües. Jo sempre pensava que el que calia era fer les coses bé com a delegats, i fer-les en valencià. Lluitant pels interessos dels estudiants en valencià faria atractius els nostres plantejaments nacionalistes.

Encara que trobe comprensible el cabreig pel que podia haver estat i no fou de Toni Cucarella, entenc que la realitat valenciana és la que (dissortadament) és, i que cal partir d'ella per tal canviar-la. El que no trobe tan comprensible és el derrotisme, ni fer nostra la recepta aquella d'en Groucho Marx: "aquests són els meus principis, si no l'agraden en tinc d'altres".

I per què la pintada? Doncs perquè la pintada representa tot el que és el món del blaverisme, almenys a l'Horta Nord, i el que fa impossible de totes totes l'acostament del Bloc a aquesta gent, o l'assumpció dels seus principis. Aquesta gent no vol saber res del tercer espai o de l'evolució dels plantejaments dels nacionalistes valencians. Només fan pintades sobre les pintades nacionalistes, evidentment per a posar la franja blava, o per a llevar la paraula país. Mai no els trobareu fent res de bo, no diuen res de la destrucció de l'Horta, ni de la desaparició de la nostra llengua, ni de la dilució de allò valencià en l'Espanya "una, grande y libre". I no mai votaran el nacionalisme valencià, per molt que canvie.

Potser tants esforços per fer-nos agradables i comprables pel consumidor (votant) valencià, no serviran de res, sinó per arribar al poder: regidors, diputats, consellers? (tant de bo!), i per a fer exactament què? Ser una nova UV? Em tem que ser blavers en les formes ens acabe fent blavers en el fons. I ja sabem com vam acabar ells, fagocitats per la dreta espanyolista. Com acabaria un "Espai Valencià de Progrés" que no fos diferenciable dels blavers? No crec que s'arrepleguen molts vots d'ells, i sí que es perdrien molts d'esquerres i dels (més) nacionalistes.

La meua opinió? Finalment arribaran les eleccions, ens tornarem a quedar a les portes i tornarem a sentir els motius de sempre de l'injust 3%. Tants canvis com hem fet: que si ara som més d'esquerres, que si ara som més nacionalistes, que si hem de ser el tercer espai, que si hem d'acostar-nos als valencianistes tricolors, només ens hauran servit per haver-nos deixat pel camí un bon grapat d'electors desencisats i per tornar al lloc d'eixida.

Això sí, haurem fet el joc a la dreta que ens va fotre la gran pallissa de València i estarem encar més dividits.

Ni les Illes, ni Galícia, ni Múrcia ... Nàpols

Arran de les eleccions europees, havia pensat escriure un article molt dens on parlaria de com el nostre País corria el risc d'acabar assemblant-se a Múrcia.

És a dir, ni es va aconseguir fer fora el PP de la Generalitat amb una coalició de govern formada per diferents partits a les Corts Valencianes (model Illes) al 2003, perquè no traguérem representació, ni tampoc amb un bipartit PSPV-PSOE Compromís (model Galícia) al 2007 perquè ni els socialistes pujaren prou, ni la coalició donà prou rendiment (possiblement perquè va ser boicotejada per Glòria Marcos i els seus des del moment en què es va plantejar).

Finalment, i en una demostració d'originalitat anava a dir que ens assemblaríem més a Múrcia, on el PP dobla en vots el PSOE, i de la resta de forces ni se'n sap.

Dissortadament vaig trobar un altre bloc, No cap en cap cap, on ja se m'havien avançat !!! Molt bon article que suscric en la seua pràctica totalitat.

Això sí, he trobat una altra referència que m'ha fet tremolar, la possibilitat gens menyspreable que el sud del País esdevinga una zona mafiosa. No estem parlant de Fabra amb les seues ullers fosques i el clientelisme de Castelló, ni l'amiguisme a l'hora de muntar Terra Mítica, ni del matonisme d'Alfonso Rus, per si no teníem prou problemes amb l'espanyolització, el provincianisme i la desvertebració, correm ara el risc d'acabar sent el poal del fem d'Europa: diners fàcils, tràfec de drogues i matances al carrer. Una nova Gomorra?

I no ens enganyem, on són els mafiosos amb els seus diners, vindran després els tirotejos, els polítics (encara més) corruptes i la desintegració.

Avui m'he alçat optimista!


Un altre dia ja escriuré sobre l'anàlisi d'Enric Morera sobre les europees i sobre el perill que són els d"Uniformidad, Populismo y Demagogia".

Bon dia de sant Joan a tothom!

El meu vot a les europees

Bé, primer de tot, he de dir que com sol passar he votat, no per qui m'ha convençut, sinó pel menys roí dels qui s'hi presentaven.


Fem una repassada dels candidats i els partits que els suporten, de menys fins a més esquerra, i sense perdre el punt de vista nacional.

• PSOE, bé, sense entrar en una campanya vergonyosa, maniquea, i d'un nivell intel·lectual inexistent, no em cau gens malament Juan Fernando López Aguilar ni tampoc Andrés Perelló. Tanmateix, diguem que el fet que hagen descobert ara que són d'esquerres, tot i que pensen votar per Barroso com a president de la Comissió, i que incloguen la impresentable de Magdalena antes-partía-que-doblá Álvarez hauria de provocar el rebuig de qualsevol persona d'esquerres, tot i que no siga nacionalista. Quant al seu tarannà espanyolista, no cal ni parlar-ne
  
• ERC i els altres, el candidat no em disgusta, van amb el BNG i Aralar, i s'adscriuran al grup verd del Parlament Europeu. No és que crega que ERC és el millor per al País Valencià en termes de redreçament nacional, però són nacionalistes i són d'esquerres.
• El Bloc i els altres, no sabia si posar aquesta entrada abans que l'anterior. El candidat Enric Nomdedéu m'agrada molt, però va en el sisé lloc, i això farà pràcticament impossible que tinguem veu valenciana a Brusel·les. A més a més, van amb CiU i el PNB, tots dos dretans i que formaran part del grup liberal. Vull que defensen el meu país, però també que defensen els meus drets com a treballador.
• Iniciativa i IU, en fi, estem parlant de l'esquizofrènia d'IPV que ha recolzar a l'EUPV de Glòria Marcos, Magda Sanz, i tota a questa gent que està encara en el món prosoviètic
• I finalment Iniciativa Internacionalista: sincerament no m'abelleix votar pels batasunos, i crec que Toni Cucarella s'equivoca. La llei de partits és injusta, sí, Espanya ens oprimeix, també, però què punyetes tenim nosaltres a veure amb l'ETA, o l'HB? O amb el PNB, ja posats. Llevat d'una certa confluència estratègica d'ajudar-nos uns pobles oprimits als altres. Però amb violència? mai de la vida

Tenim d'altres alternatives, per descomptat: Izquierda Anticapiltalista-Revolta Global, el PCPE, el POSI, UCE, etc., alguns dels quals són profundament i rabiosa centralistes.

I si parlem d'alternatives nacionalistes de dretes, doncs el Partit Republicà Català (quants vots en trauran al País Valencià?), i en certa manera (ja sé que és molt discutible) Unió Valenciana.

Dels feixistes-franquistes, els antieuropeus-lerrouxistes, i els d'Uniformidad Populismo y Demagogia, crec que no val la pena donar-los massa espai: nostàlgics de la dictadura (Mayor Oreja) i de l'auto-odi (l'Alejo), un oportunista que ha tocat a totes les portes (Miguel Durán), i qui siga dels unionistes, que segur que trobarà que la culpa de tot plegat està en el català o en els "privilegis" de Catalunya.

En fi, jo hagués volgut donar el meu vot a un candidat (o candidata) del Bloc que tingués possibilitats d'eixir elegit i representar el meu País a Europa, dissortadament, he hagut de triar entre dos nacionalistes catalans, un de CiU i un altre d'ERC, i aquí ha entrat en joc la meua consciència de classe, o com a mínim les meus afinitats socials.

I ja no diré més, però crec que ho he deixat prou clar. Ara, a esperar els resultats d'aquests comicis.

Un País de províncies

Avui vull parlar d'ells, d'El País, com a símptoma de què passa a l'Espanya que es va considerar més progressista.

No fa massa temps, que Vicent Partal, el director de Vilaweb va escriure un article a l'Avui on venia a dir, si mal no recorde, que el que havia esta diari de capçalera d'una forma d'entendre Espanya, més o menys d'esquerres, i amb un cert regust centralista, estava en decadència. Home, evidentment és tracta d'un comentari interessat, perquè des de fa temps que advoquen, potser amb tota la raó del món, que la premsa escrita va a desaparèixer, i que només en quedaran els diaris digitals. I possiblement passarà això quan andròmines com aquesta no siguen tan escandalosament caríssimes.

El que sí que és cert, és que els intel·lectuals espanyols s'ho miren tot des de Madrid, s'han tornat força més conservadors, els temes de la llengua (l'absurda teoria de la desaparició del castellà!, què més voldríem!), els estatuts. Resumint, la diferència els fa nosa. Que no els reverenciem i que abandonem d'una vegada la nostra llengua (el meu valencià, el nostre català) per comprar només els seus llibres, veure només les seues televisions, i escoltar només les seues ràdios, s'ho agafen com a una afrenta personal.

Doncs el diari esmentat, i el grup a què pertanyen arriben a extrems molt, però que molt ridículs: qualsevol notícia, per mínima que siga, que haja passat a Madrid, es converteix en LA NOTÍCIA.

La ronda d'informacions "regionals", recorre Espanya geogràficament (això sí, interposant La Rioja, entre Euskadi i Navarra), i acaba ... a Madrid. Avui obren les piscines municipals ... a Madrid. En aquest pont de què gaudim ... a Madrid. No plou o no fa fred o no fa calor si no és allí.

Per no parlar-ne dels esports! El Getafe, o el Leganés, sempre seran molt més importants que un Barça, un València o un Mallorca. O els delirants discursos que es van fer arran de la xiulada al rei d'Espanya (que no eren republicans aquests?), criticant els nacionalismes egoïstes que buscaven privilegis a costa de la resta d'espanyols !!!.

I si estos són els de l'Espanya plural o federal ..., crec que me'n vaig, crec que tots hauríem de tindre el dret a marxar d'un estat que ens maltracta, que té gent com l'Aleix Vidal-Quadras, o el Federico Jiménez Losantos. O ja posats, el Bono, l'Ibarra i l'Alfonso Guerra

Ells sí que són provincians, nacionalistes de la província de Madrid, que en bona lògica hauria de pertànyer a Castella - La Manxa, que només donen importància a el que els passa allí: les obres, l'Esperança i els seus espies, la (seua) Fira del Llibre. Que se'l queden i que accepten la nostra independència d'una vegada!

Esquerra verda, Europa dels pobles, Taronja, Espai Valencà de progrés

Evidentment, no puc deixar de parlar del proper congrés del Bloc, on sembla que el meu estimat i admirat Joan Francesc Mira farà la introducció. I evidentment, tampoc no puc deixar d'abordar allò que sembla el tema estrela: els símbols i les estratègies.

D'una banda, no puc ignorar la punxent lucidesa de l'anàlisi que es fa de l'actual societat valenciana, fins i tot a mi em va semblar una miqueta pessimista, que ja és dir. D'altra banda, tot i que compartesc bona part de les afirmacions que s'hi fan, he de dir que no m'acaben de convèncer els remeis.

És cert que hi ha una bona part del poble valencià que és castellano-parlant i als qui s'hauria d'atraure mitjançant el treball quotidià, més que per la qüestió simbòlica. No tot pot reduir-se a canviar el nom de Calpe pel de Calp. A més a més, crec recordar que fins i tot en els pitjors moments de la transició, Manuel Sanchis Guarner tenia al seu despatx una Senyera amb la banda blava perquè també la considerava com a pròpia.

També és cert que, dins de l'imaginari col·lectiu de la immensa majoria dels valencians, els símbols i els noms "blavers" són els que ens representen. Tal com diu Vicent Baydal, potser la defensa dels nostres símbols "fusterians", ens aliena de bona part de l'electorat que d'altra banda estaria disposat a votar, si no a un partit nacionalista, sí a un partit valencianista.

Tanmateix, em sorgeixen uns quants dubtes:
1) Quants vots es perdran per abraçar els símbols més representatius dels qui ens insulten i agredeixen?
2) Guanyarem eleccions a costa de no saber per a què?
3) Realment aconseguirem que algun ex-UV considere seriosament la possibilitat de votar-nos?

En un homenatge que fa Ferran Torrent en Societat limitada al llibre "Tot un home" de Tom Wolf, hi ha un personatge que ens recorda molt, però que moltíssim a Pere Mayor, i que vol que el seu inexistent partit Front Nacionalista Valencià, deixe de ser un partit de les elits, i que es convertisca en popular, i que atraga a les classe mitjanes i treballadores tal com fa l'ex-PSPV-PSOE.

Jo entenc que és molt dur no tocar poder mai, i veure que la realitat, tossuda com és, ens diu que per aquest camí no anem bé, i que no s'ha de tindre por a canviar. Però a mi la renúncia dels símbols em recorda a la que va fer el PCE quna va acceptar la bandera monàrquica, no crec que això li aportàs massa vots. Esteu segurs de que això serà la solució? Alguns diuen que volen deixar de banda els símbols però els molesta la diferència entre roig i taronja, i trobe que per a molts "blavers", el fet d'escriure en un valencià correcte o esmentar la paraula maleïda, "País", ja serà prou com per a desqualificar-nos com a catalistes o etarres (hi ha pintades d'eixe caire al meu poble).

La qüestió simbòlica, que arrosseguem des de la pallisa de València, no es pot deixar de banda però no sé si jo votaria a un Bloc que renunciara a dir, en veu alta, País Valencià, que rebutjara l'ús de la quatribarrada, o que s'emocionaren amb el regional Himne Regional, tot per aconseguir els vots dels valencians del carrer. No vull imaginar-me l'Enric Morera amb una taronja a la mà al Congrés dels Diputats (espanyols).

I un parell de comentaris finals: recorde que en diverses eleccions europees i espanyoles, els companys i els noms de coalició del bloc han estat molt variats, que si Esquerra Verda, Esquerra dels Pobles, que si ara som Taronges, ara l'Espai Valencià de Progrés ..., cada vegada amb una lema diferent, hem de trobar la nostra pròpia via, però sembla que el nacionalisme valencià ha estat molt erràtic.

També crec que ja es poden acceptar els altres símbols, que això quedarà esborrat per anar plegats de la mà amb el PSM i amb CiU a les europees. Tampoc no és qüestió d'anar amb Extremadura Unida, que diuen que Espanya els furta, com si no foren ells els espanyols !!!.

El "tragegate"? Tant de bo !!

Després de diversos dies d'espera, per fi se sap quin és l'aforat implicat en la famosa trama de corrupció, tot i que s'ha de dir, pels diners que sembla que manejaven, que és més ben xicoteta.

Qui era, i quins terribles crims havia (pressumptament) comès?, ens preguntàvem els valencians, tan conscients de què hi ha coses que una societat no pot tolerar. Doncs no és cap altre que el molt honorable, i pel que diu Rajoy, molt honrat, Francisco Camps, president de la Generalitat.

Una dona sembla haver dit que ella li havia pagat uns trages per valor de 30.000 euros. I ..., ja està? això era tot?

L'esquerra d'aquest País, o com a mínim alguns que s'anomenen d'esquerra (estic pensant en el PSOE-exPSPV) es pensa que aquesta és la bona, que han trobat potser l'element que mourà el pèndol cap a l'altre costat i que la gent, el poble!, es llevarà la bena dels ulls i descobriran com són de roïns els seus governants, i els portaran a ells fins al cim, és a dir, fins al poder. Sobre tot ara que sembla que tot ix a la llum: que si el parany i els amics de Serafin Castellano, que si l'empresa d'Álvarez Cascos ...

Jo crec que s'equivoquen, i que res no canviarà de forma tan radical com desitjarien. D'una banda les eleccions autnòmiques queden molt lluny, i ja veurem si el tema polític d'aleshores no serà la Segona Gran Depressió, d'una altra banda, tot i que ara ens estem assabentant de moltes coses poc ètiques, que no il·legals com diria el conseller de Governació, no crec que a la gen, el poble!, els interesse el més mínim.

Vull dir que aquestes històries de dónes ocupant feines sense passar per la borsa de treball, que si faig negocis amb els amics, i tota la resta, ja se sabia, i a ningú no li feia res. Algú s'enrecorda de quan van cremar-se els papers de Ciegsa, l'empresa que construeix els col·legis? I Terra Mítica?, i l'afer del Julio Iglesias?

És com quan els PSOE va començar a governar als ajuntaments, tothom coneixia d'algú col·locat, d'algú altre que feia negocis, i d'alguna que altra requalificació de terrenys. I tanmateix a ningú no li importava, perquè la gent veia millorar la seua qualitat de vida, perquè l'oposició era la impresentable dreta d'A.P., i perquè ara ens tocava a "nosaltres", un nosaltres que incloïa a les classes socials que els recolzaven.

Quan es va acabar tot això?, quan la gent va avorrir-se de veure sempre les mateixes cares als telediaris, quan hi hagué la crisi post 92, quan els escàndols no paraven d'eixir un dia sí i l'altre també?. És aquest el mateix cas per al PP? ho dubte. Si ni tan sols els 43 morts de l'accident de Metro van significar res, no sé què pot fer que els deixen de votar.

Això sí, sempre ens quedarà una oportunitat per a emprenyar-nos, i si és possible amb Canal 9 al davant, enviar-los a fregir espàrrecs.