dimecres, 24 de juny de 2009

Ni les Illes, ni Galícia, ni Múrcia ... Nàpols

Arran de les eleccions europees, havia pensat escriure un article molt dens on parlaria de com el nostre País corria el risc d'acabar assemblant-se a Múrcia.

És a dir, ni es va aconseguir fer fora el PP de la Generalitat amb una coalició de govern formada per diferents partits a les Corts Valencianes (model Illes) al 2003, perquè no traguérem representació, ni tampoc amb un bipartit PSPV-PSOE Compromís (model Galícia) al 2007 perquè ni els socialistes pujaren prou, ni la coalició donà prou rendiment (possiblement perquè va ser boicotejada per Glòria Marcos i els seus des del moment en què es va plantejar).

Finalment, i en una demostració d'originalitat anava a dir que ens assemblaríem més a Múrcia, on el PP dobla en vots el PSOE, i de la resta de forces ni se'n sap.

Dissortadament vaig trobar un altre bloc, No cap en cap cap, on ja se m'havien avançat !!! Molt bon article que suscric en la seua pràctica totalitat.

Això sí, he trobat una altra referència que m'ha fet tremolar, la possibilitat gens menyspreable que el sud del País esdevinga una zona mafiosa. No estem parlant de Fabra amb les seues ullers fosques i el clientelisme de Castelló, ni l'amiguisme a l'hora de muntar Terra Mítica, ni del matonisme d'Alfonso Rus, per si no teníem prou problemes amb l'espanyolització, el provincianisme i la desvertebració, correm ara el risc d'acabar sent el poal del fem d'Europa: diners fàcils, tràfec de drogues i matances al carrer. Una nova Gomorra?

I no ens enganyem, on són els mafiosos amb els seus diners, vindran després els tirotejos, els polítics (encara més) corruptes i la desintegració.

Avui m'he alçat optimista!


Un altre dia ja escriuré sobre l'anàlisi d'Enric Morera sobre les europees i sobre el perill que són els d"Uniformidad, Populismo y Demagogia".

Bon dia de sant Joan a tothom!

diumenge, 7 de juny de 2009

El meu vot a les europees

Bé, primer de tot, he de dir que com sol passar he votat, no per qui m'ha convençut, sinó pel menys roí dels qui s'hi presentaven.


Fem una repassada dels candidats i els partits que els suporten, de menys fins a més esquerra, i sense perdre el punt de vista nacional.
  • PSOE, bé, sense entrar en una campanya vergonyosa, maniquea, i d'un nivell intel·lectual inexistent, no em cau gens malament Juan Fernando López Aguilar ni tampoc Andrés Perelló. Tanmateix, diguem que el fet que hagen descobert ara que són d'esquerres, tot i que pensen votar per Barroso com a president de la Comissió, i que incloguen la impresentable de Magdalena antes-partía-que-doblá Álvarez hauria de provocar el rebuig de qualsevol persona d'esquerres, tot i que no siga nacionalista. Quant al seu tarannà espanyolista, no cal ni parlar-ne
  • ERC i els altres, el candidat no em disgusta, van amb el BNG i Aralar, i s'adscriuran al grup verd del Parlament Europeu. No és que crega que ERC és el millor per al País Valencià en termes de redreçament nacional, però són nacionalistes i són d'esquerres.
  • El Bloc i els altres, no sabia si posar aquesta entrada abans que l'anterior. El candidat Enric Nomdedéu m'agrada molt, però va en el sisé lloc, i això farà pràcticament impossible que tinguem veu valenciana a Brusel·les. A més a més, van amb CiU i el PNB, tots dos dretans i que formaran part del grup liberal. Vull que defensen el meu país, però també que defensen els meus drets com a treballador.
  • Iniciativa i IU, en fi, estem parlant de l'esquizofrènia d'IPV que ha recolzar a l'EUPV de Glòria Marcos, Magda Sanz, i tota a questa gent que està encara en el món prosoviètic
  • I finalment Iniciativa Internacionalista: sincerament no m'abelleix votar pels batasunos, i crec que Toni Cucarella s'equivoca. La llei de partits és injusta, sí, Espanya ens oprimeix, també, però què punyetes tenim nosaltres a veure amb l'ETA, o l'HB? O amb el PNB, ja posats. Llevat d'una certa confluència estratègica d'ajudar-nos uns pobles oprimits als altres. Però amb violència? mai de la vida
Tenim d'altres alternatives, per descomptat: Izquierda Anticapiltalista-Revolta Global, el PCPE, el POSI, UCE, etc., alguns dels quals són profundament i rabiosa centralistes.

I si parlem d'alternatives nacionalistes de dretes, doncs el Partit Republicà Català (quants vots en trauran al País Valencià?), i en certa manera (ja sé que és molt discutible) Unió Valenciana.

Dels feixistes-franquistes, els antieuropeus-lerrouxistes, i els d'Uniformidad Populismo y Demagogia, crec que no val la pena donar-los massa espai: nostàlgics de la dictadura (Mayor Oreja) i de l'auto-odi (l'Alejo), un oportunista que ha tocat a totes les portes (Miguel Durán), i qui siga dels unionistes, que segur que trobarà que la culpa de tot plegat està en el català o en els "privilegis" de Catalunya.

En fi, jo hagués volgut donar el meu vot a un candidat (o candidata) del Bloc que tingués possibilitats d'eixir elegit i representar el meu País a Europa, dissortadament, he hagut de triar entre dos nacionalistes catalans, un de CiU i un altre d'ERC, i aquí ha entrat en joc la meua consciència de classe, o com a mínim les meus afinitats socials.

I ja no diré més, però crec que ho he deixat prou clar. Ara, a esperar els resultats d'aquests comicis.

dijous, 4 de juny de 2009

Un País de províncies

Avui vull parlar d'ells, d'El País, com a símptoma de què passa a l'Espanya que es va considerar més progressista.

No fa massa temps, que Vicent Partal, el director de Vilaweb va escriure un article a l'Avui on venia a dir, si mal no recorde, que el que havia esta diari de capçalera d'una forma d'entendre Espanya, més o menys d'esquerres, i amb un cert regust centralista, estava en decadència. Home, evidentment és tracta d'un comentari interessat, perquè des de fa temps que advoquen, potser amb tota la raó del món, que la premsa escrita va a desaparèixer, i que només en quedaran els diaris digitals. I possiblement passarà això quan andròmines com aquesta no siguen tan escandalosament caríssimes.

El que sí que és cert, és que els intel·lectuals espanyols s'ho miren tot des de Madrid, s'han tornat força més conservadors, els temes de la llengua (l'absurda teoria de la desaparició del castellà!, què més voldríem!), els estatuts. Resumint, la diferència els fa nosa. Que no els reverenciem i que abandonem d'una vegada la nostra llengua (el meu valencià, el nostre català) per comprar només els seus llibres, veure només les seues televisions, i escoltar només les seues ràdios, s'ho agafen com a una afrenta personal.

Doncs el diari esmentat, i el grup a què pertanyen arriben a extrems molt, però que molt ridículs: qualsevol notícia, per mínima que siga, que haja passat a Madrid, es converteix en LA NOTÍCIA.

La ronda d'informacions "regionals", recorre Espanya geogràficament (això sí, interposant La Rioja, entre Euskadi i Navarra), i acaba ... a Madrid. Avui obren les piscines municipals ... a Madrid. En aquest pont de què gaudim ... a Madrid. No plou o no fa fred o no fa calor si no és allí.

Per no parlar-ne dels esports! El Getafe, o el Leganés, sempre seran molt més importants que un Barça, un València o un Mallorca. O els delirants discursos que es van fer arran de la xiulada al rei d'Espanya (que no eren republicans aquests?), criticant els nacionalismes egoïstes que buscaven privilegis a costa de la resta d'espanyols !!!.

I si estos són els de l'Espanya plural o federal ..., crec que me'n vaig, crec que tots hauríem de tindre el dret a marxar d'un estat que ens maltracta, que té gent com l'Aleix Vidal-Quadras, o el Federico Jiménez Losantos. O ja posats, el Bono, l'Ibarra i l'Alfonso Guerra

Ells sí que són provincians, nacionalistes de la província de Madrid, que en bona lògica hauria de pertànyer a Castella - La Manxa, que només donen importància a el que els passa allí: les obres, l'Esperança i els seus espies, la (seua) Fira del Llibre. Que se'l queden i que accepten la nostra independència d'una vegada!